Castanyet

El veïnat de Castanyet s'estén per les valls de la riera del mateix nom que, des dels límits de la plana de la Selva, s'enfilen pel collet de l'Espinau o per Santa Bàrbara fins a l'altiplà de les Guilleries. La vall formada per la riera de Castanyet -per la qual s'esmuny la carretera i la pista principal-, és prou àmplia per admetre zones de conreus i assentaments dispersos de població, tot i que el bosc ocupa la major part del territori.

Es tenen referències de l'església de Sant Andreu de Castanyet des del segle XIII, tot i que com a comunitat o veïnat de poblament estable no se'n parla sovint fins al segle següent. A mitjan segle XIV, Sant Andreu passà a ser parròquia dependent de l'ardiaconat de la Selva, a la diòcesi de Girona. Al voltant de la parròquia s'organitzà el veïnat format per alguns masos, com l'Albó o el Taverner, i un grapat de focs remences (uns 10 a final de segle XV). En els segles següents, la comunitat va anar augmentant progressivament de població i ja hi ha indicis clars que tendí a especialitzar-se en tasques relacionades amb l'explotació del bosc: obtenció de fusta, de carbó de llenya o de castanyes, tots ells productes que es podien col·locar en el mercat, tant a Santa Coloma com, a partir dels ports de Blanes, Lloret i Tossa de Mar, a diversos punts de la Mediterrània occidental. Les castanyes de le Guilleries, per exemple, arribaven regularment a València a llarg dels segles XVI i XVII.

La població del veïnat va augmentar fins als 150 habitants a final del segle XVIII, però fou durant el segle XIX quan arribà a un major poblament, en apropar-se a les 350 ànimes el 1901, repartides en unes 50 cases. Va ser en aquest període quan les activitats agrícoles i forestals arribaren a una màxima extensió.

Es conreaven cereals  (blat i ordi), vinya i horta i s'explotava el bosc per diferents finalitats: fusta de roure i castanyer, carbó de llenya d'alzina i roure, suro, cercles de castanyer per a fer rodells, castanyes, pinyons, etc. Quant a la ramaderia, cada casa acostumava a tenir una o dues vaques, i es censaven 10 mules que s'utilitzaven per al transport o per als treballs de bosc.

Per Castanyet hi passaven dos camins de bast, que se separaven prop del Frigolet. Un seguia la riera fins a l'església parroquial, mentre que l'altra s'enfilava per la carena que mena a Can Toni Mola i el Surós i, d'allà arribava als colls de l'Espinau i del Roscall. A final del segle XIX, davant el notable increment de la població de la vall i la magnitud que prenia l'explotació forestal, es va plantejar la possibilitat d'arreglar aquests camins. Primer, el 1880 es va construir el pont del Frigolet. Després, a partir de 1888, davant la manca de resposta de la Diputació i la falta de recursos de l'Ajuntament, la família Iglesias, importants propietaris al terme de Santa Creu d'Horta, s'encarregaven de convertir en carreter el camí fins a l'església parroquial. Posteriorment, a principis de segle, els mateixos Iglesias construïren l'actual pista de Castanyet a l'Espinau. En ser una carretera particular, es va establir un peatge a l'hostal.

Amb la nova carretera, es potencià l'explotació dels boscos de la zona alta de la vall, i es construïren molines o serradores a les propietats de l'Albó i, en el terme de Santa Creu, a Can Iglesias i el Sobirà. Al llarg de molts anys, aquesta pista forestal, de laboriosa i acurada construcció, ha acollit un dels trams més espectaculars del ralli Costa Brava.

Després de la Guerra Civil les activitats tradicionals d'explotació forestal anaren decaient i, amb ella, el mateix veïnat. A partir dels anys seixanta, arran de l'establiment de diverses fàbriques a Santa Coloma de Farners, molts masovers, bona part dels propietaris es traslladaren a la ciutat, deixant mig abandonats els masos i les masoveries. El veïnat va perdre, també, la parròquia i l'escola que s'havia instal·lat a can Moner on, els diumenges i dies festius també servia com a sala de ball. Actualment, la rectoria s'utilitza com a casa de colònies, i molts masos i masoveries han estat llogats o comprats per forasters, generalment com a segona residència, la qual cosa ha permès, si més no, el seu manteniment